Ciutat habitada

« Le fait esthétique majeur de notre temps réside sans doute dans l’entrecroisement des propriétés respectives de l’espace et du temps, transformant celui-ci en un territoire » N.Bourriaud: Radicant, pour une esthétique de la globalisation (2009)

“El paisatge porta a terme una funció social. El medi ambient amb les seves denominacions, familiars per a tots, proporciona material per a records i símbols comuns que lliguen el grup i que fan possible la comunicació entre els seus membres. El paisatge actua com un ampli sistema mnemotècnic per a la retenció de la historia i dels ideals col·lectius”. Kevin Lynch: La Imatge de la ciutat (1960)

Habitar un espai és endinsar-hi les arrels dia a dia convertint-lo en un lloc: espai habitat dotat de sentit, alhora que marc inconscient de la nostra cosmologia.

Aquest lloc, entorn viscut, esdevé context de les nostres possibilitats, estructurant la nostra experiència de mode inconscient mitjançant el costum o el que Bourdieu anomena “Habitus”.

Habitus és la traducció llatina del terme hexis que denomina la transformació de la potència inscrita en l’home en una capacitat concreta de realitzar actes i que al mateix temps explica la interiorització d’allò extern. Bourdieu utilitza aquest terme per fer referència a les estructures socials internalitzades i incorporades a l’agent en forma d’ esquemes de percepció, pensament i acció, a partir dels quals els individus percebem el món i hi actuem.[1]

Aquest Habitus, es pot equiparar al costum del que ens parla Proust en el primer llibre de  “A la recerca del temps perdut”. Costum que guia els nostres passos de mode inconscient al terreny conegut de casa nostra, al mateix temps que estructura la nostra memòria lligant-la a aquests testimonis muts, elements significatius del nostre paisatge.

Aquest habitar es produeix primàriament en el nostre entorn més immediat: l’entorn íntim de la nostra casa[2], projectat i estructurat des de nosaltres mateixos, els nostres desitjos i necessitats. Entorn que els mitjans de comunicació amplien i distorsionen amb una sobreabundància d’informacions externes a l’individu, que es produeixen i ens porten més enllà del nostre mitjà geogràfic. Fent-nos veure externament allò que ens envolta, poden distorsionar la imatge ambient que ens és més propera, ja que aquesta es forma en un procés bilateral entre l’observador i el seu medi ambient.

Ciutat Habitada es planteja com es pot traslladar aquesta cosmogonia, formada en la intimitat, a l’espai urbà. Espai d’encontre amb l’altre i en què es forma una part important de la nostra identitat i de la nostra capacitat d’actuar. Es tracta, en definitiva, de veure com podem percebre la nostra ciutat com un diagrama de possibilitats compartit.

En l’espai urbà es dóna un habitar de pas, una forma d’estar distreta en l’interval que ens porta d’una fita funcional a un altra. En aquest trànsit es va construint un sistema de referències mòbil, identificat per imatges, que possibiliten la nostra orientació i el nostre context d’acció. Aquestes referències estan constituïdes per fites del paisatge urbà: estructures arquitectòniques, llocs, o elements que tenen un especial significat degut a la seva importància visual, el seu sentit històric, la seva funció o a les vivències personals que hi associem.

D’aquesta manera el projecte s’inicia amb una entrevista.

Aquesta entrevista s’ha fet arribar a diferents ciutadans de Lleida per tal de conèixer a quins llocs de la ciutat es dirigeixen en els seus recorreguts quotidians, així com quins llocs són els que més els agraden, o els que escullen preferentment per passejar-hi.

A partir de les respostes de cada ciutadà col·laborador s’ha proposat un recorregut.

El recorregut s’inicia al domicili del col·laborador i s’estén a tots els llocs citats pel mateix i acabant de nou al punt d’origen, tenint com a centre el node –punt de la ciutat destacat tant per la seva forma com perquè constitueix un punt d’enllaç entre diferents camins, normalment coincident amb una plaça pública[3]– que l’entrevistat transita més sovint en els recorreguts necessaris per anar als llocs que a marcat com a habituals.

Posteriorment, aquest recorregut a estat dut a terme per l’autora, que ha retratat tots aquells elements al seu pas que, per la seva identitat formal, la seva història, o la seva singularitat, podien formar part del conjunt de referents que constitueixen el cosmos, el sistema de referències, que el ciutadà té de la seva ciutat, tot donant lloc a les imatges referent.

El darrer pas del projecte ha consistit en la presentació d’aquest sistema d’imatges – referències íntim com a imatge pública compartida:

Per fer visible aquest sistema de referències, format per imatges, es recorre a la metàfora d’un edifici en construcció. La casa és la materialització més immediata del fet d’habitar. Al mateix temps funciona com a estructura de la nostra percepció al reunir totes les imatges disperses del nostre entorn donant-los-hi continuïtat.

Aquesta casa està en construcció ja que l’espai públic es percep en recorreguts i està sotmès a les accions de múltiples agents, mutant contínuament. La imatge que ens ocupa no pot ser mai una imatge donada i acabada sinó que sempre està en procés.

En aquest habitatge inacabat, que deixa a la vista les seves entranyes i les nervadures que el sostenen, se succeeixen aquestes imatges referent, que donen cos efímer al nostre context i marc de possibilitats.

Aquests edificis s’aixequen en indrets, nodes de relació, en que s’entrecreuen els camins de diferents ciutadans, tot posant de manifest les fites que comparteixen i aquelles en què divergeixen, en relació a les seves ocupacions diàries.

Tot aquest procés dóna lloc  a una mena de mapa mental, en què l’espai no és una categoria geomètrica sinó un lloc viscut.

Enfront de la geografia de la Projecció Mercator, evolucionada en els nostres temps, fins a la precisió de la imatge per satèl·lit s’imposa un espai habitat, experiencial: una imatge de la ciutat.

Aquest mapa es mostra en una sèrie de sis fotografies panoràmiques dels nodes, que s’han identificat a partir de les entrevistes, i on s’aixequen els edificis que mostren les imatges referent. Cada imatge està constituïda pel muntatge d’unes 150 fotografies.

I en una web, espai documental (www.enlaciutat.es), on es poden consultar les entrevistes i els trajectes creats per cada ciutadà entrevistat, així com les imatges del seus recorreguts.

Aquest projecte ha esta dut a terme per Sandra Àlvaro a la ciutat de Lleida durant l’any 2010.

Ciutat habitada ha donat lloc a l‘exposició: Lleida habitada.

Organitzada pel Departament de Cultura i Mitjans de comunicació.

Del 9 de febrer al 4 de març

Sala d’exposicions dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Lleida.

(Rambla Aragó, 8 – Lleida)

[1] BOURDIEU, Pierre, 1972, Esquisse d’une theorie de la pratique. Droz. Genève, Paris.

[2] Bachelard, Gaston de, 1957: La poética del espacio, FCE, 1983

[3] Per una definició de Node i Fita com elements constitutius del paisatge urbà veure Kevin Linch: La imagen de la ciudad, 1960,